En contra del que sempre ens han dit de les pàgines web, potser per la pròpia gènesi d’internet (aquella xarxa militar de nom ARPANET), una pàgina web no és pas una estranya entitat freda i inert allotjada dins algun ordinador amagat dins un soterrani perdut. Ans al contrari, és un ens viu i canviant esperant que la cuideu com feien els nostres avis amb l’hortet de la casa.

Webicultors. Llaura la web, treu-ne la collita.

Document de la World Wide Web, normalment en format HTML/XHTML i amb extensions de fitxer .html o .htm. El seu contingut és hipertext amb hipervincles per facilitar la navegació d’una pàgina o secció a una altra.

Això és el que ens en diu la Viquipèdia. Però això només és una part massa petita de la veritat.

Una pàgina web, especialment si la volem aprofitar pel nostre negoci, és realment un camp de conreu d’on podem treure una collita realment profitosa.

Insistim doncs, la teva pàgina web és la teva terra fecunda que està esperant que la llauris, la sembris per que ella, en agraïment, et regali la seva profitosa collita.

Sembrar

Hom diria que a la web només podem sembrar paraules clau, al menys així ho diuen als manuals de SEO. Però més aviat el símil de llavor (com a ens susceptible a créixer i donar fruits) seria la visita.

Més concretament, el visitant que, un cop llaurada la terra, germinarà convertint-se en contacte o client.

L’acte de sembrar seria doncs tot allò que ens portés visites a la pàgina web:

• SEO: concretament optimitzar la nostra pàgina web fent, entre d’altres coses, que tingui les paraules clau que els nostres visitants potencials fan servir.
• Linkbuilding: aconseguir links des d’altres pàgines web on aquests visitants potencials també visiten i potser també voldran venir a la nostra.
• Social Media Màrqueting: participar activament a aquest safareig del s.XXI per tal de guanyar-nos la confiança de la nostra audiència i que també vinguin a la nostra pàgina web.

Llaurar

La web la llaurem ben bé igual que faríem amb el tros, tot per facilitar que la llavor germini i puji com cal. Preparem doncs la web per rebre’n visites i que germinin (converteixin) en clients en potència.

I com? Doncs aquí la paraula màgiqua seria la usabilitat. O dit d’una altra manera, posar-li fàcil al nostre visitant per que faci el que ens interessa:

• comprar
• posar-se en contacte amb nosaltres

És a dir, un cop tenim clar què volem que hi faci el nostre visitant (eg.: que vegi les nostres dades de contacte) aplanem-li el camí:

• Treiem links innecessaris que el distreguin.
• Fem que el link que ens hi porti sigui el més llempant de tots.
• Fem que les nostres dades de contacte es veing sempre a la web!
• …

Collir

Com no em canso de repetir, la collita de la nostra web no son res més que les vendes. Només cal saber-les mesurar, veure com les podem relacionar amb la nostra pàgina web (fins i tot quan no tenim hi cap botiga). De ben segur que descobrireu que realment ja esteu guanyant diners gràcies a la vostra web.

Agafem potser els càlculs que ja vam suggerir a aquesta mateixa web:
Quant guanyem amb la web?

Per que molt possiblement, la nostra web ja ens està donant una collita ben profitosa. I si, a més a més, invertim en Internet Màrqueting, més gran serà la collita. I encara millor, si hi apliquem Analítica Web podrem saber què funciona i què no ho fa a la nostra web i, així, collir encara més vendes.

I què és la analítica web? doncs eines per saber què i com collir al tros de terra fecunda que és la nostra web.

Com ja vam dir a Què és l’Analítica Web? parlem d’una potentíssima eina per saber què fan els nostres visitants a la web i, ja posats, saber si fan el que volem: ajudar-nos a vendre més.

Tornem-la ara a respondre, però des d’un altre punt de vista de la mà d’en Javier Godoy. Ell és un altre d’aquests mestres del tema qui, al igual que Pere Rovira, va tant sobrat de coneixements que va accedir a compartir-los amb aquest qui us escriu amb el seu permís per a re-publicar i traduir aquest post seu: LA ANALÍTICA WEB ES UNA ACTITUD

Aquesta idea em va venir per primer cop quan escoltava les preguntes i respostes dels qui participàvem en el col·loqui d’eMetrics a Madrid, on parlàvem molt de què és i què no és l’analítica web.

En el seu moment no vaig respondre pas amb aquestes paraules, i ara que han passat uns dies i la idea ha adquirit manera, ho comparteixo amb vosaltres a l’espera de la vostra opinió al respecte:

Per entendre millor què vull dir amb actitud, tinguem en compte dues coses:

QUI FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB A L’ORGANITZACIÓ.

El practitioner, és a dir l’analista és tan sols un dels personatges que intervé en aquesta història. Com molt bé vam debatre durant la intervenció de Sergio Maldonado, i després ens va exposar molt gràficament René Dechamps, a més del practitioner n’hi ha els proveïdors d’eines i el protagonista, segons la meva opinió: el directiu. És a dir el decisor!

PER A QUÈ ES FA SERVIR L’ANALÍTICA WEB.

Descartant que el venedor de l’eina la fa servir per guanyar diners, i l’analista per fer bé la seva feina, el decisor utilitza l’analítica web per relacionar les seves decisions amb la informació al seu abast. I aquest és moltes vegades el problema: aquesta relació és de doble direcció:

Els decisors es divideixen en dos grans grups: els que prenen decisions en funció de la informació disponible i els que busquen informació disponible per prendre les seves decisions.

Per això hi ha directius que decideixen suspendre la seva inversió en publicitat quan la dada els diu que els compradors vénen de Google, i quan comproven que en realitat primer veuen la publicitat i després ens busquen a Google, s’enfurisma amb l’eina, i probablement també amb l’analista. Per què? perquè en funció de la informació que els vam donar han pres una decisió equivocada. Blasfèmia!

Com bé saben tots els analistes:

Un directiu et perdonarà, gairebé sempre: per que no disposis d’una dada, sempre: per que disposis de molts més dades i mai: per donar-li una dada que el va deixar en evidència.

ON ÉS EL PROBLEMA? EN L’ACTITUD!

El primer tipus de directius són això: directius, a la manera antiga. Entenen que ells prenen les decisions i que és la seva responsabilitat, així que es preocupen més de les conseqüències que té cada decisió per al seu prestigi personal i professional que per l’impacte en el negoci. Bé, almenys tant, com per l’impacte en el negoci.

Són com aquest grup de polítics que apareixen en aquesta escena d’ Airforce One. Us recordo el context: l’avió del president ha estat segrestat i demanen l’alliberament d’un perillós terrorista soviètic o mataran al president i tots els seus acompanyants, incloses la seva dona i la seva filla (que vés per on viatjaven en aquest vol) La vicepresidenta i altres membres del govern es reuneixen en comitè de crisi i han de prendre una decisió.

Què és el que més els preocupa a aquests senyors, (i senyora)? Les vides dels viatgers de l’avió? Les implicacions polítiques de les seves decisions? O qui es menjarà el marrón? “Siguem pragmàtics” diuen i de poc que no li encolomen el problema al president rus. Busquen certeses, però no n’hi ha.

Ara ens en anem a un altre escenari: El despatx del doctor House, on Chase, Cameron i en House mateix tenen una de les seves habituals tempestes d’idees per analitzar que està matant Foreman (sí, aquest cop el malalt és un d’ells) Foreman té una malaltia desconeguda i encara que hi ha altres pacients a l’hospital amb la mateixa malaltia, Foreman no reacciona igual davant el mateix tractament. (Ui!, Com em sona això) La situació és igualment tensa i les conseqüències igual de greus (almenys pel cantó afectiu)

Deixant a banda l’actitud final de House i al marge d’aquest exemple, què és el que més els preocupa? Què és el que capítol rere capítol ens té enganxats al nostre sofà i ens porta a empassar-nos infumables diàlegs de metges que no toleraríem al nostre doctor de capçalera parlant d’un refredat? Busquen anomalies, perquè “ens diuen que passen coses” i és clar: Foreman és negre!

Practicar l’analítica web s’assembla més a l’actitud d’un metge (com House) que a la d’un polític. Al cap ia la fi un metge és un cietífic i la seva manera de pensar es basa en analitzar símptomes i intervenir sobre el pacient i observar el resultat.

Aquí hi ès la clau, crec jo: no es fa millor anàlisi perquè es guardi en la memòria la enclopedia sencera de la American Medical Asociation, sinó perquè

1. Es busquen símptomes que ens ajudin a comprendre què està passant
2. S’apliquen mesures que no sabem si tindran l’efecte desitjat, així que millor seguir observant els símptomes abans de donar per fet que el malalt ja està curat

Com diu Jan Carlzon: “No podeu millorar una cosa un 1.000%, però si pots canviar 1.000 petites coses un 1%”

Amb quina actitud et quedes tu?

Potser que també t’interessi:

• Crónica personal del eMetrics 2009
• Pedro Robledo: “venimos a informar y a formar, pero también a escuchar y a aprender”
• Los números de la campaña de Obama, por Webtrends

Insistim, aquest post va ser publicat originalment al blog de Javier Godoy (es) el dia 15 de juny de 2009.

Anteriorment ja hem intentat explicar què era això de Twitter, però potser ens quedava de respondre una pregunta encara més important: De què serveix? Doncs bàsicament per trobar clients, fer contactes i comunicar-te ben bé amb qui vulguis en temps real.

Però d’altres amb més coneixement que aquest autor ja l’han respost aquesta pregunta, magistralment a més a més. Alguns d’aquests mestres no només gaudeixen d’ingents coneixements sinó que també tenen la grandesa de compartir-los, com ara Marc Vidal donant-nos permís a re-publicar el seu post homònim: PER A QUE SERVEIX TWITTER?

Blog de Marc Vidal

1. La capacitat d’aportar reflexió sintètica, veloç i encapsulada en píndoles de 140 lletres ha resultat ser un descobriment. Amb l’excusa de les primàries americanes i gràcies a la característica d’arxiu i rèplica, he aconseguit digitalitzar opinions curtes en la gran memòria del propi sistema i aquestes han estat reutilitzades immediatament per altres usuaris durant les nits de recompte. L’efecte final ha estat la construcció d’opinions col•laboratives amb aportacions mínimes i impulsives, amb enllaços que suportaven l’ampliació i amb notícies d’una immediatesa sorprenent.
2. Twitter em permet estar en contacte amb la meva pròpia xarxa d’amics sense l’intrusisme d’altres sistemes tipus xat. La capacitació d’eliminar aquells que no aporten res més que les seves vivències trivials, és fonamental. Hi ha usuaris que relacionen la seva vida personal i els detalls que la conformen amb aportacions molt interessants. D’aquesta manera, seguint un patró que barreja l’interès per la vida dels teus amics i la necessitat d’alimentar-se de notícies, enllaços i aportacions noves, Twitter es converteix en un meccano digital d’enorme sentit.
3. Amb Twitter es pot desenvolupar una espècie de plataforma que bonifica la personalitat social. Funciona com un projector connectat ocasionalment i que treballa construint una marca personal.
4. Twitter no penalitza la promoció racional del teu propi bloc. Els teus seguidors no culpen aquesta actitud ja que, òbviament, els interessa allò que aportes a la blocosfera.
5. A nivell d’empresa permet que els meus projectes siguin assistits en primícia per a qui m’interessa. És una bona manera d’afegir esforços de comunicació social en temes col•lectius o individuals.
6. Em permet l’accés immediat sobre qualsevol apreciació, campanya o temari que exposen els meus vinculats.
7. Gràcies a Twitter he convocat reunions i trobades de manera col•lectiva i les he enllaçat amb facebook o amb altres sistemes de confirmació. Twitter aporta un nou nivell de convocatòria. Permet de tipus més informal, útil quan es vol desprofessionalitzar un encontre.
8. Twitter m’ajuda a obtenir dades a temps real de cotitzacions i impressions per part d’agents de Trading sobre inversions particulars i corporatives. Si el traç ideogràfic es compon d’una síntesi i un enllaç, el conjunt és demolidor.
9. Gràcies a Twitter he aconseguit compondre equips de teletreball puntuals. Després de sol•licitar si algú coneixia un tipus determinat de professional que pogués resoldre un assumpte veloçment, en un parell d’ocasions vaig obtenir resposta satisfactòria. Com exemple com varem solucionar el problema tècnic que varem viure la nit de la inauguració de la Catosfera.
10. Twitter m’ajuda a tenir un resum detallat de la meva pròpia vida. Gràcies a la seva memòria, gestiono el meu temps i ho analitzo. Em serveix de registre del que faig. Em permet raonar-ho, examinar-lo més enllà del que s’apunta en una agenda, ja que a Twitter incorporo raonaments i aspectes immediats que no s’anoten en cap altre lloc.
11. Twitter també és viral i es nodreix d’una xarxa distributiva com a element de promoció d’enllaços i idees. La subscripció via feeds dels twitts preferits augmenta exponencialment aquest fet. Els participants de llocs de notícies socials poden aconseguir enormes fluxos de visites a partir d’aquest sistema d’enllaç automatitzat via Twitter.
12. He pogut comprovar com Twitter permet una retransmissió selectiva i seleccionada d’esdeveniments en directe d’una manera molt fàcil. Debats, conferències i inauguracions poden ser definides, discutida i seguida a temps real a través de Twitter. No permet el detall en la definició, però si el flaix conceptual i immediat. A més, no es tanca a la incorporació instantània de lectors que poden no estar sota la cobertura del propi esdeveniment.
13. Twitter pot arribar a ser una eina fonamental per al periodisme ciutadà. Difon missatges i enllaços a temps real sense cost i a una xarxa de lectors determinada i accessible amb total llibertat.
14. Twitter m’ha permès trobar clients en línia i potencials sinergies empresarials. A través de Terraminds he realitzat recerques selectives que m’han ajudat a desenvolupar projectes comuns, en concret un de molt recent.
15. Twitter em permet prendre notes públiques que solen ser complementades en alguna ocasió. Publico nanoidees que després analitzo en profunditat amb l’afegit que, quan em disposo a això, pot ser que tingui alguna nova idea d’un seguidor que millora o accentua en major mesura la meva. La ment global treballa quan jo descanso.
16. Amb socis i col•laboradors he establert una espècie d’intranet amb permisos. Alguns directius estan connectats amb empleats de departaments diferents, de manera que se sumen petits aspectes que algun dia conformaran empreses obertes de veritat.
17. Els projectes col•lectius o en grup són un territori ideal per a twittejar. En el meu cas he aconseguit que, gràcies a la seva memòria i a la seva atemporalitat immediata, alguns projectes s’actualitzin en diferents moments però col•lectivament.
18. Twitter i jo encara ens estem coneixent, però admeto que la meva opinió sobre el mitjà ha variat substancialment. El debat Pizarro-Solbes va ser enriquidor per a aquells que el seguirem a través del microbloc. La redacció d’una guia prèvia va permetre utilitzar Twitter durant el transcurs del mateix i comentar-ho a temps real. Va permetre fer-ho sobre les pròpies intervencions dels polítics. Vam tenir conclusions ràpides, errors detectats per la intel•ligència col•lectiva i aldarulls d’algun nanoseguidor incontrolat. L’efecte final molt satisfactori i nutritiu. Després d’una nit de lectura twitter, web, bloc i medis digitals al costat del propi debat, el conjunt va permetre escriure reflexions completes, rodones i més o menys encertades.
19. Twitter aconsegueix que m’hi sumi a campanyes i que les conegui.
20. A més, Twitter em diverteix.

Pels qui ens movem per aquest món de les xarxes socials i el Web 2.0 Twitter ja és part de la nostra vida quotidiana. Però tot sovint ens trobem amb petits banys de realitat que ens demostren que encara hi ha molta feina a fer i que massa gent fora del nostre entorn professional encara no sap ni de qué parlem (no debades diuen els experts que més que vendre el que ens toca fer és evangelitzar).

Potser us enrecordareu d’aquella entrevista que féu en Jordi Basté a dues periodistes sobre la importància d’internet en les darreres eleccions a l’Iran (El Món a RAC1: Internet és activisme i la prova és l’Iran) que ja vaig ressenyar a Política i Twitter: #iranelection.

Doncs justament en Basté demanava (cap al minut 6) que expliquessin qué era això del twitter (malgrat que déu ser per aclarir-ho als oïdors, no pas per que ell no ho sàpigui).

Doncs vist que la pregunta encara és vigent, reponguem-la.

Què és twitter?

Segons la viquipèdia: Twitter és un servei de xarxes socials i microblogging que permet als seus usuaris enviar missatges de text només, amb una longitud màxima de 140 caràcters mitjançant SMS, missatgeria instantània o bé directament des del lloc web de Twitter o aplicacions ad hoc com Twitterrific o Twitux i GTwitter (a GNU/Linux).

Però, tal i com expliquen els de Commoncraft (en), jo diria més aviat que això de twitter és una nova manera de compartir petites experiències o pensaments amb… tothom? Bé, no pas tothom. Només la gent que s’hagi apuntat a la teva pàgina de twitter.

O dit d’una altra manera, és una eina per poder publicar a internet tot el que vulguis sense que hagi de ser cap article elaborat d’aquells que, amb sort, et costaria més d’una hora d’escriure. Per que amb twitter només tens 140 caràcters, com si fós un sms (però tampoc caiguem en l’error de confondre-ho amb els sms de telefonia).

En tot cas, féu-li un cop d’ull al vídeo dels de Commoncraft (en):
Twitter in Plain English (en)

Sí, és en anglés, però veureu un botonet per canviar l’audio a l’espanyol si voleu.

Ara bé, també podeu optar per la manera que tenen els de SuperNews (en) d’explicar-ho:

Així doncs, alguna pregunta més? O:)